Quan prenem consciència de les emocions viscudes durant la pandèmia n'hi ha un grapat que, a vol d'ocell, dibuixen un patró ben definit. El patró de la pèrdua que s'expressa en forma de tristesa, decepció, impotència, angoixa i en ocasions desconsol i cert desemparament.
Quan en parlo amb l'alumnat m'expliquen les festes d'aniversari que no han celebrant, els viatges que han aplaçat, els i les iguals a qui han deixat de conèixer i dels qui han deixat d'enamorar-se. L'hora d'arribada a casa que no hauran pogut transgredir, les competicions extraescolars, el cau, el contacte físic, les festes majors... Em parlen del Batxillerat que no ha sigut Batxillerat i de tot allò que no hauran explorat, plorat i viscut tal i com els hi "tocava"fer. Em parlen dels éssers estimats que han perdut i amb llàgrimes als ulls posen paraules a l'abraçada que no han pogut donar a l'àvia que acaba de perdre l'avi per sempre.
S'han quedat sense aquelles activitats que per a ells i elles són font d'emocions agradables, d'energia, de passió, de creativitat, d'expansió i d'aprenentatge. Activitats i contacte social reconfortants, generadors de confiança, seguretat i sentiment de pertinença.
És important donar-los un espai on poder acollir tot això i entendre que aquests estats d'ànim desganats i apàtics, en els que es veuen més espectadors que protagonistes de les seves vides, són la conseqüència de les seves pèrdues. Conseqüència de les seves pèrdues i del que ha ocupat l'espai que aquestes han deixat: hores, hores i més hores de pantalles.
És possible que el nostre estat d'ànim actual no sigui tant conseqüència d'allò que és font d'emocions desagradables, com de totes les emocions agradables que estem deixant de viure degut a les activitats que no podem realitzar i degut a tot el contacte social que no podem tenir. En definitiva, conseqüència de deixar d'expressar la nostra humanitat: moure'ns, explorar, projectar el futur, compartir, el contacte físic, el contacte amb l'entorn natural, expressar espontaneïtat, sentir-nos lliures per decidir, sorprendre'ns, estimar-nos de manera presencial, etc.
Tot i així, les pèrdues sempre venen amb un regal sota el braç. Ens ensenyen allò que és essencial. Possiblement allò que més estem enyorant és allò que més importància té per a nosaltres i per a les nostres vides.
Us animo a fer un homenatge a totes i cada una de les vostres pèrdues de la següent manera: feu tres llistes. A la primera hi escriviu totes aquelles activitats que sentiu que heu perdut o que esteu perdent. No us deixeu res, des d'un viatge fins el fet de quedar per fer un cafè amb algú. A la segona hi escriviu el nom de tot el contacte social que sentiu que heu perdut o que esteu perdent. Les persones que esteu enyorant més fort. A la tercera, només si és el cas, hi escriviu el nom dels éssers estimats que hagueu perdut en el darrer any. En acabar mireu-les bé, preneu-ne consciència i feu una quarta llista on us animo a escriure-hi les 5 coses més essencials per a vosaltres. Allò que creieu essencial per viure la vostra vida de manera plena, amb sentit i benestar.
Un cop feta, estareu davant del vostre homenatge a les pèrdues de la pandèmia. Preneu-ne consciència i a partir d'aquest moment actueu-hi en conseqüència. Tingueu-ne cura, dediqueu-hi temps i sobretot, quan tot això passi, que passarà, no deixeu de donar-li el valor que la pandèmia ens ha ensenyat que tenen.
Estant atents i atentes al nostre estat d'ànim podem elaborar un relat on les nostres pèrdues tinguin sentit i puguin rebel·lar la seva funció adaptativa. Amb una bona consciència emocional podem fer balanç entre les emocions desagradables i les emocions agradables viscudes en el nostre dia a dia. D'aquesta manera deixem el nostre estat d'ànim preparat per a gestionar-lo a través del següent recurs que ens planteja l'educació emocional: la regulació d'emocions i sentiments.