Hem de deixar d'evitar que els nostres fills i filles visquin adversitats i acompanyar-los a créixer a través d'elles.
Últimament com a societat estem tendint a sobreprotegir infants i joves privant-los de viure i experimentar qualsevol tipus de patiment i malestar.
Aquesta postura els incapacita per fer front de manera adaptativa a les adversitats i no els dóna accés als processos de transformació derivats de l'expressió de la resiliència.
Com a referents, si no estem disposats a abraçar tota l'experiència humana amb les seves llums i ombres, no podrem acompanyar-los en la conquesta de la seva autonomia i la seva maduresa emocional.
Els nostres fills i files,
Aprenen a ser pacients i a mantenir a ratlla la necessitat d'immediatesa quan viuen l'espera.
Aprenen a ser responsables quan els donem responsabilitats.
Expressen conductes resil·lients quan viuen adversitats.
Aprenen a tolerar la frustració quan no passa sempre el que ells i elles volen, ni de la manera que volen , ni en el moment que volen.
Poden expressar les seves fortaleses quan viuen reptes fora de la seva zona de confort.
Aprenen a escollir bé quan els adults que els acompanyen ho han fet abans per a ells i elles.
Maduren de manera adaptativa quan creixen en entorns amb normes i límits, on han de poder, obviament, poder expressar tot allò que són i més.
Aprenen a abraçar i comprendre l'experiència emocional sencera quan no hi ha algú que els hi evita la vivència d'emocions desagradables.
Empoderar-los no és evitar-los adversitats, és acompanyar-los.
Acompanyar-los no és sobreprotegir-los, és dotar-los de recursos i obrir-nos al que la vida ens proposa sense condicions i tenint sempre present la última de les nostres finalitats, la de servir-la.
Cada generació té els seus reptes. El millor regal que podem donar als nostres fills i filles per viure bé els seus, és el del seu desenvolupament. Només a través d'aquest podran viure vides lliures, útils i amb benestar. Un ben-estar que depèn única i exclusivament del seu ben-ser.