Per aprendre a fer dormir els nadons ens llegim 5 llibres i provem 4 mètodes basats en evidències empíriques. Un sensor instal·lat al nostre pit ens indica si el nostre entrenament ha sigut o no satisfactori. Els rellotges ens anuncien si hem descansat bé i quanta estona hem estat en fase REM i una aplicació ens calcula si la nostra alimentació és o no equilibrada.
Mentre tot aquest conjunt de dades i recursos tecnològics es desplega, nosaltres estem deixant de dedicar temps a autobservar-nos i a connectar amb nosaltres. Igualment estem deixant d'interpel·lar-nos, de recórrer a la nostra experiència i de dialogar amb el nostre sentit comú. Ja no escoltem la nostra intuïció i ens costa posar en marxa el nostre pensament crític. És a dir, estem deixant de construir confiança en nosaltres, en els altres i en la vida que ens sustenta.
Estem deixant de construir confiança en nosaltres, en els altres i en la vida que ens sustenta.
La meva àvia i la meva mare em posaven la ma al front per saber si tenia febre. En funció de la seva intuïció em posaven sota la dutxa, em feien fregues amb “Vicks VaporRub” o bé em portaven al metge. Ambdues confiaven en la seva experiència, en el coneixement heretat, en l’observació tranquil·la i constant i, sobretot, en la seva intuïció. El procés les transformava, creixien i es feien més sàvies. Confiaven perquè no tenien alternativa i al fer-ho s’obrien a una connexió amb la vida diferent, sense especular i sense condicions.
Avui en dia hem decidit no tenir temps per connectar amb nosaltres i discernir, per observar amb calma, per compartir, per preguntar i confiar en els qui abans han passat pel mateix. No dediquem temps a tots aquests processos tan humans i com a conseqüència la nostra confiança s’ha esvaït.
Hem externalitzat la confiança. De ser un procés endogen essencial per viure amb benestar, l’hem convertit en un procés exogen que ens aboca a l’ansietat. Tant és així que quan ha vingut una pandèmia que ens ha sumit en l’incertesa més absoluta, ens hem sentit perduts i perdudes sense capacitat per confiar en nosaltres, en els altres i en la vida.
Ja no confiem en nosaltres, confiem en unes dades que, en la majoria de casos, no arriben ni a la categoria d’informació. Confiem en una informació que tampoc arriba a la categoria de coneixement i fem el mateix amb un coneixement que tampoc és en cap cas saviesa. En la saviesa hi ha presència, connexió i veritat. Hi ha confiança incondicional i sentit comú. La saviesa és atemporal, és dins nostre. És la llum al servei de la qual podem fer un bon ús de les dades i el coneixement. Renunciar-hi és viure a les fosques.
Hem externalitzat la confiança. De ser un procés endogen essencial per viure amb benestar, l’hem convertit en un procés exogen que ens aboca a l’ansietat
Actualment hem substituït la confiança en majúscules per una falsa confiança que s’alimenta de dades i, quan aquestes no són favorables, ens enfonsem en un mar d’incertesa i ens sentim desemparades i desemparats.
La pandèmia ens dona una oportunitat perfecta per retrobar-nos amb la confiança verdadera. La que està en nosaltres i no fora de nosaltres. En la que podem descansar i animar-nos a transcendir les dificultats que ens esperen. La pandèmia ens ha cabussat en la incertesa constant i, igual que la meva àvia i la mare en el seu moment, no ens deixa una altra opció: hem de començar a confiar en nosaltres, en la nostra saviesa interior, en la dels altres i en la de la vida.
I pel que fa a la tecnologia i als milions de dades que aquestes ens brinden, benvingudes siguin. Només cal vigilar si nosaltres estem al seu servei - perdent connexió, presència, confiança i intuïció - o si són les dades les que estan al nostre.
Us animo a fer el següent exercici. En primer lloc, feu una llista amb tots els motius que teniu per confiar en vosaltres. Per confiar en qui sou, en com sou i en com feu les coses. En segon lloc, feu una llista de tots els motius que teniu per confiar en la vostra xarxa personal de suport. Per confiar en la vostra família, els vostres amics, la vostra comunitat. En tercer lloc, feu una llista dels motius que teniu per confiar en la vida. En aquesta Vida en majúscules tremendament intel·ligent, amable i compassiva.
Quan us sentiu amb desconfiança i desesperança, recupereu la llista, viviu-la, agraïu-la i obriu-vos a confiar. Tenim motius de sobres per fer-ho.