M'imagino un selenita menjant crispetes i rient amb ganes. Amb llàgrimes als ulls li comenta a un marcià: Mira! a la terra hi ha un homínid que acaba de dir: Aquí i ara això no hauria de ser així! Pobre, li contesta el marcià amb cert pesar, aquest homínid es pensa que la vida està al servei dels seus desitjos i preferències. Està a punt de barallar-se amb la realitat. Està a punt de PATIR.
Molt probablement la no acceptació de la realitat és la font de patiment terrícola més gran que existeix. I és que no és fàcil atrevir-se a interpretar la vida com un procés amb sentit, intrínsecament intel·ligent, en el qual poder confiar i reposar. No és fàcil acceptar totalment i per tant estimar sense condicions el moment present.
Amb llàgrimes als ulls li comenta a un marcià: " Mira! a la terra hi ha un homínid que acaba de dir: Aquí i ara això no hauria de ser així!
El que no saben el selenita i el marcià és que per nosaltres, els homínids, que una cosa no sigui fàcil no vol dir que no sigui plausible. En aquest cas, fer-la plausible és NO convertir les nostres preferències, sempre legítimes, en exigències o condicions ineludibles per la nostra felicitat. Exigències que han de ser satisfetes per la realitat, pels altres o per nosaltres; exigències que ens porten a dir una vegada i una altra "això no hauria de ser així".
Fer-ho plausible és un acte de fe a través del qual acceptem el present tal i com aquest necessita ser; a la vegada que treballem amb determinació, entrega i compromís per canviar, perfeccionar o millorar totes aquelles situacions, greuges i injustícies que així ho requereixen.
L'acceptació de la realitat no elimina el dolor doncs aquest, tant en la serva versió anímica com física, és un aspecte indissoluble del fet d'estar vius. Tot i així, l'acceptació sí que ens porta a abandonar l'obstinació i l'aferrament a les nostres idees de com haurien de ser les coses i ens obra a confiar en la saviesa de la vida.
En aquest cas, fer plausible l'acceptació és NO convertir les nostres preferències, sempre legítimes, en exigències o condicions ineludibles per la nostra felicitat.
En mig del dolor i l'alegria, de l'èxit i el fracàs, de la salut i la malaltia, hi ha l'espai que permet l'acceptació lúcida de la realitat. L'acceptació que no és mai resignació. L'acceptació que ens permet recórrer el camí de la pau interior. La pau interior que ens fa lliures.
Qui s'atreveix a estimar la realitat tal i com és?
Qui s'atreveix a estimar un Nadal amb la Covid?
Qui s'atreveix a confiar?
Quan ens atrevim a voler el que és, sempre és el que volem.
Atrevim-nos!